Ahir, a Valdebebas, vam presenciar un espectacle digne de teatre de l’absurd. Florentino Pérez, el president etern del Reial Madrid, va comparèixer en roda de premsa d’urgència després d’una junta directiva i va oferir un monòleg d’una hora on es va presentar com la víctima innocent d’una conspiració galàctica. Perquè, clar, quan el Madrid porta dos anys sense tocar res i perd 2-0 al Clàssic contra el Barça (que ja en porta dos de Lliga consecutius), la culpa no és del president ni dels fitxatges multimilionaris que no rendeixen. La culpa és dels periodistes, dels “intel·lectuals del règim” i, segurament, d’algun dimoni barcelonista que mou els fils des de les ombres.
Amb el to combatiu d’un general que acaba de perdre la batalla però no ho admet, Florentino va deixar caure perles antològiques. “Em sap greu, no dimiteixo”, va dir, com si fos una concessió heroica al poble madridista. Home, gràcies, president. Ens has salvat d’una dimissió que ningú demanava amb llàgrimes als ulls. I tot seguit, per demostrar que està fort com un roure, va anunciar eleccions anticipades. Perquè res crida més “estabilitat” que convocar comicis tres anys abans del previst mentre el vestidor sembla un camp de batalla i circulen rumors de vendes i filtracions internes.
El millor moment? Quan va parlar de la seva salut. Segons ell, corren rumors que té càncer terminal, que no existeix, que està en fase final... “Si tingués càncer aniria a un centre oncològic”, va explicar amb la lògica impecable d’un home que ha llegit tots els WhatsApps dels seus amics preocupats. Florentino, rei de la negació: mentre el Madrid s’enfonsa esportivament, ell combat els rumors de malaltia imaginària com si fos la gran amenaça existencial del club.
També va tenir temps per atacar la premsa, defensar el seu palmarès (set Lligues i set Champions des del 2000, diu ell, com si els últims dos anys no comptessin) i recordar-nos que el cas Negreira del Barça és l’escàndol més gran de la història del futbol. Perquè sí, quan les coses van malament a casa teva, el millor és assenyalar el veí. Tàctica clàssica.
En resum, una roda de premsa esperpèntica on el president va fer de víctima, heroi i jutge alhora. Florentino no marxa, convoca eleccions i segueix convençut que tothom està en contra seva perquè el Madrid és massa gran. O potser perquè, després de tant de temps al poder, ha acabat creient-se intocable. Ahir va sortir sense roba davant de tothom, però ell creu que portava l’armadura més brillant. I el pitjor és que encara hi ha qui aplaudeix.
Visca el madridisme etern. O el que en queda.