En un viatge que ha generat controvèrsia i ha estat qualificat per molts analistes com un moment de clara submissió diplomàtica, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha completat una visita oficial a la Xina entre el 13 i el 15 de maig de 2026. El que havia de ser una trobada de força entre dues potències mundials ha acabat convertint-se en una exhibició de deferència per part de l’administració nord-americana davant l’hoste xinès.
Des del primer moment, la imatge projectada ha estat inequívoca. Trump ha estat rebut amb una catifa vermella espectacular, una banda militar, una guàrdia d’honor i centenars de joves cantant i onejant banderes. El president nord-americà, en lloc d’imposar una agenda dura sobre comerç, Taiwan o drets humans, ha optat per un to conciliador i elogiós. En públic, ha lloat Xi Jinping com un “gran líder” i ha parlat d’“honor” per ser el seu amic, prometent una relació bilateral “millor que mai”.
Mentre Xi Jinping advertia explícitament que qualsevol error sobre Taiwan podria portar a una “situació molt perillosa” i fins i tot a un conflicte, Trump responia amb llocs comuns i platituds. Ha evitat qüestions incòmodes i ha prioritzat les fotografies i el protocol fastuós per sobre de les reivindicacions concretes. Aquesta actitud contrasta fortament amb el discurs habitual de Trump com a negociador dur i defensor dels interessos americans. En aquesta ocasió, semblava més un convidat agraït que un líder exigent.
Una diplomàcia de genolls doblegats?
Crítics internacionals han assenyalat que el viatge ha suposat una victòria simbòlica per a Pequín. La Xina, que ha organitzat banquets d’estat i visites guiades amb gran pompa, ha aconseguit projectar una imatge de superioritat i control. Trump, per la seva banda, ha abandonat el to confrontacional que va caracteritzar la seva primera presidència i ha optat per una aproximació que molts interpreten com a feble.
Durant les reunions, les diferències profundes en temes com el comerç, la tecnologia i el paper de la Xina en conflictes internacionals han quedat en un segon pla. En lloc de pressionar per concessions reals, el president nord-americà ha parlat d’un “futur fantàstic junts” i ha destacat l’amistat personal amb Xi. Aquesta retòrica ha generat preocupació entre aliats tradicionals dels Estats Units a Àsia, que veuen com Washington cedeix terreny davant l’expansionisme xinès.
Les conseqüències d’una postura dòcil
Aquesta actitud sumisa no només debilita la posició negociadora dels Estats Units, sinó que envia un missatge perillós a la comunitat internacional: que Pequín pot imposar les seves condicions sense trobar una resistència ferma. Mentre Trump posava per a les càmeres i gaudia del protocol, la Xina mantenia fermes les seves línies vermelles, especialment sobre Taiwan.
En resum, el viatge de Trump a la Xina del 2026 quedarà probablement enregistrat com un episodi on la cerca de titulars positius i bones imatges ha prevalgut sobre una defensa decidida dels interessos estratègics americans. Una diplomàcia de genolls doblegats que pot tenir repercussions a llarg termini en l’equilibri de poder global.
El món observa, i molts es pregunten: on ha quedat el Trump que prometia ser dur amb la Xina? En aquest viatge, sembla que ha preferit la reverència a la confrontació.