Era una vegada, en un poble de la Garrotxa anomenat Les Olives, un gat negre i grassonet que es deia Manel. El Manel no era un gat qualsevol. Ell es considerava el rei indiscutible del barri, tot i que la seva única possessió era una caixa de sabates vella on dormia i una pilota de ping-pong que havia robat al gos del veí.
Un bon dia, la senyora Rosa, la seva humana, va cometre l’imperdonable error: va portar a casa una gata nova, la Lluna, una siamesa elegant, prima i amb uns ulls blaus que feien caure de cul qualsevol. La Lluna es passejava per la casa com si fos seva, dormia al coixí de la Rosa, menjava del plat de porcellana i, el pitjor de tot, rebia tres carícies més que el Manel cada vespre.
El Manel va sentir que el seu regne s’esfondrava. Va passar tres dies amagat sota el sofà, planejant la venjança més èpica de la història felina. Va reunir un consell secret a mitjanit a la teulada: hi havia el seu cosí Fifí (el gat tigrat del carrer), la Susi (una gata blanca mig sorda però molt valenta) i en Patufet, un gatet jove que només sabia miolar desafinadament.
—Germanos —va dir el Manel amb veu greu—, aquesta intrusa ha de marxar. Demà a les dotze en punt executarem el Pla Omega.
El Pla Omega consistia en cinc fases perfectament estudiades:
- Robar tots els calcetins de la Rosa i amagar-los al darrere de la nevera.
- Tirar el gerro preferit de la Rosa des de la lleixa (però fent veure que havia estat la Lluna).
- Deixar un regal “especial” dins la sabata esquerra de la Rosa.
- Obrir tots els armaris i escampar la roba per terra.
- I la fase final: miolar a cor a les tres de la matinada fins que la Rosa es desesperés i expulsés la Lluna.
Tot anava segons el pla. Els calcetins van desaparèixer, el gerro va fer “crac!”, la sabata va fer pudor de mort, la roba va quedar escampada com si hagués passat un huracà... La Rosa estava fúria. Però quan va arribar l’hora de la fase cinc, va passar el desastre.
La Lluna, que no era tan tonta com semblava, havia estat observant el Manel tota l’estona. Mentre els quatre conspiradors miolaven com posseïts a la sala d’estar, la Lluna va pujar silenciosament a la teulada, va empènyer la caixa de sabates del Manel (amb totes les seves coses dins) i la va fer caure al pati del veí, on vivia en Brutus, el rottweiler més gros de tot el poble.
El Manel va sentir el soroll i va córrer cap a la teulada. Quan va veure la seva estimada caixa destrossada i el Brutus mossegant la seva pilota de ping-pong preferida, va llançar un miol tan fort que van tremolar les teules.
—TRAÏDORA! —va cridar el Manel.
La Lluna, des de l’altre extrem de la teulada, va respondre amb veu dolça i innocent:
—Ai, Manel... només volia que tinguessis una aventura de veritat. Diuen que els reis de debò han de patir per guanyar-se el tron.
En aquell moment, la Rosa va obrir la finestra, va veure el quartet de gats miolant, la casa destrossada i la Lluna asseguda tranquil·lament al seu costat. Va agafar el Manel, el va mirar fixament als ulls i li va dir:
—Manel, ja n’hi ha prou. La Lluna es queda. I tu... a partir d’ara dormiràs a la cuina.
Desesperat, el Manel va mirar els seus companys de conspiració. El Fifí ja baixava per la canonada, la Susi feia veure que dormia i en Patufet simplement va dir:
—Bé... jo me’n vaig a menjar pinso, que això s’ha posat lleig.
I així va acabar el gran Pla Omega.
Però la història no s’acaba aquí. Al cap d’una setmana, la Lluna va descobrir que el Manel guardava un secret: sota la caixa de sabates trencada hi havia un forat que portava al magatzem secret del poble, ple de llaunes de tonyina caducades però encara bones. La Lluna, impressionada, va proposar una treva.
Des d’aquell dia, el Manel i la Lluna governen junts el territori. Ell és el rei de les teulades i les venjances ridícules, i ella és la reina de la intel·ligència i les carícies ben repartides. I cada nit, quan la Rosa dorm, se senten dos miols sincronitzats que diuen:
—Demà... tornem a robar els calcetins?
I el poble de Les Olives mai més va tornar a tenir una nit de pau.
Fi.