Fa mesos que no sabia que escriure. Vaig començar una història, la nostra història i com els nostres moments i els nostres vivències, van expirar. Es van esborrar per deixar lloc a un nou camí.
Vam aprendre, i vaig aprenent en cada pas que faig. Aquells sentiments que un dia, en sec es van quedar en res. Pols. Pols que marxa en una revolada.
Reviure el passat pot fer mal, però no si has estimat. Puc seguir endavant perquè et vaig estimar, t’estimo i t’estimaré. Ara i sempre.
Puc pensar en tu, perquè em vas aportat positivitat i felicitat a recordar.
Gràcies per les coses que em vas ensenyar i per les que a dia d’avui, recordo amb un somriure a la cara quan pronuncio al teu nom, al explicar que vas ser tu que vas dedicar-me el teu temps lliure per ensenyar-me.
Gràcies per escoltar-me llavors, i ara des de la distància. Tu des d’on siguis i jo amb el meu cap al coixí mentres t’explico amb silenci el que he fet, el que tinc pensat i el que m’agradaria compartir amb tu.
M’hagués tenir-te durant més temps, ensenyar-te coses.
Escrivint aquestes quatre línies, m’ha vingut a la memòria que gràcies a tu, i tot el que m’has aportat, vaig guanyar un premi. Lo suficient important per mi i per tenir-te sempre en ment:
ET TROBO A FALTAR
Et trobo a faltar.
Durant tota la vida,
has estat acompanyat
per aquest ésser estimat,
que et donava alegria.
Ara, ha deixat la vida.
ja no està al nostre costat.
Una etapa, se’n ha anat,
però ella aquí hi seguirà.
El seu cos ja no hi és,
només hi queda el record,
tot allò que heu viscut.
Tot queda dins del cor,
el temps passat s’ha fet curt
però ja no s’hi pot fer res.
Han estat dels millors moments,
tantes coses han passat,
que ara en queda un gran forat,
s’han acabat els patiments.
Ja estava prou malament
el temps s’hagués aturat,
més valia haver-lo parat
per estalviar el patiment.
Ella ja no podia.
No es sentia del tot bé,
tenia la ment clara.
Ella poc a poc ho veia,
i no li agradava.
Per ella va ser un bé.
Ella la notava,
la nostra gran tristor.
Ja tenia aquell color,
de cara apagada.
Estava molt cansada
de tenir tant dolor.
En comptes de calor,
més fred encara.
Ja no feia aquells petons.
Li costava tragar,
el seu cos no podia.
La seva veu es va apagar,
i amb mirades tot l’amor
que tant ens tenia.
Les últimes mirades,
que sempre recordaré.
fotos seves miraré
d’obres representades.
Les coses passades,
mai les oblidaré.
Quan en ella pensaré,
em sortiran rialles.
Coses compartíem,
tantes coses en comú
tantes hores parlant.
Tant riure podíem,
tant com acabar plorant
tant o més que ningú.
Aquelles tardes maques,
diumenges per recordar,
moments per emmarcar
estones magnífiques.
Xerrades fantàstiques,
tant poc a pensar
tan sols a disfrutar,
coses divertides.
Tot això queda gravat,
el record del moment
un pensament tant pur.
Perquè ara el fet és passat,
el pensament és present,
el record és pel futur.
Gràcies perquè malgrat els teus errors em vas ensenyar que d’ells se’n apren.
El dia 27 de maig de 2011 vam perdre’t. Vam deixar-te marxar, amb l’esperança de que com deies tu, sempre estaries amb nosaltres.
Són tants els moments que et tinc present, que penso en tu, que recordo les coses que he tret de tu.
Recordo aquelles xerrades que teniem i m’entenies. M’entenies molt bé, i em deies que et recordava a tu com quan tenies la meva edat.
M’hagués agradat compartir amb tu els meus 18, els 18 que les dues tant voliem que tingués. Compartir els meus amors, els malsdecaps i que m’escoltis. També els 19, els 20 i els 21. Els que vindran, ja no cal que n’hi t’ho digui.
Aquesta experiència que estic vivint fora de casa, però alhora tant a prop. Sense oblidar les arrels i els records.
Quan vaig caure fa cinc mesos, al aixecar-me vaig pensar en que potser tu, i els que he perdut i sou allà a dalt, m’havíeu ajudat. No ho sé, però llavors, volia pensar això.
L’altre dia, quan per pascua vaig anar a casa a passar uns dies, vam anar amb l’Arnau al cementiri. Ell em va donar el motiu: Tieta, li vull demanar coses a la Yayi. El vaig acompanyar i amb aquella mà posada on reposes, un silenci es va formar mentre que al mateix temps jo posava la meva, demanan-te les meves “coses”.
Com un nen de set anys, pot ser tant conscient de les coses i fer que un problema s’esborri i no hi sigui.
Sé que allà només és un lloc on hi descanses, allà on un dia ens trobarem i llavors t’ho explicaré.
Mentrestant, recordaré els moments i et seguiré explicant la meva aventura a cau d’orella. Sense que ningú ens escolti, amb la confiança que mai deixarem de tenir malgrat la distància i sabent que sempre estaràs allà on siguis per escoltar-me.
